Cada matí a la delegació de la policia nacional de Mataró es formen dues cues, una integrada per immigrants que han de fer o renovar la seva targeta de residència, i l’altra la formada per ciutadans amb nacionalitat espanyola, que han de fer tràmits similars pel DNI o el passaport. L’estiu passat vaig haver d’anar a la cua dels immigrants, la meva dona és estrangera i havia de renovar la targeta de residència i per fer-ho no es pot demanar cita prèvia, per tant, l’única opció és arribar a primera hora i fer cua, esperant que quan s’obrin les portes et donin un número per atendre’t aquell dia.
La delegació de la policia obre a les 9, i com que anava avisat que la cua era important, vaig arribar-hi dues hores abans, tot i així, no era ni de bon tros dels primers, de fet els números d’aquell dia es varen acabar tres persones davant meu, una noia que també es va quedar sense número, em va comentar que aquest era ja el tercer dia que li passava, però que no sabia com solucionar-ho, ja que des de Vilassar no tenia cap combinació de transport públic per arribar més aviat. Jo l’endemà vaig tenir número, anant a fer cua tres hores abans, això sí.
La setmana passada vaig haver de fer l’altra cua, havia de renovar el passaport de la meva filla, aquest cop, si hagués volgut, me l’hauria pogut estalviar, ja que hi ha l’opció de demanar cita prèvia per Internet o per telèfon. Però el passaport em corria pressa i vaig decidir provar sort i presentar-me directament per intentar que m’atenguessin el mateix dia. Vaig arribar una hora abans que obrissin, feia molt fred, i de seguida vaig pensar en els pobres companys de l’altra cua, alguns dels quals segur que ja portaven moltes hores al carrer. Aquest cop no vaig tenir problema per tenir tanda, de fet només un home que va arribar quasi a l’hora d’obrir es va quedar sense número, per sorpresa de tothom, va entrar en còlera, va començar a cridar al resignat policia, que allò era una vergonya, que amb el nombre de parats que hi havia perquè no posaven més gent a treballar, que el govern era un desastre, que tots eren uns lladres i que només sabien que retallar-li la pensió. Tornant cap a casa, pensava que si com ens diuen per sortir de la crisi ens caldrà fer alguns sacrificis, està clar a quina cua està el nostre futur.
