23 d’abril, Sant Jordi. Tinc un amiga que fa un any va escollir aquest dia per a casar-se, i fa 6 mesos que s’ha separat. En el seu moment va ser un drama, tant per una part com per a l’altra, perquè cap de les dues parts va ser capaç d’entendre que l’altra també patia. Una part se sentia ferida perquè l’altra l’havia deixat i era incapaç de no abocar-li la seva merda i la seva frustració a sobre, i se sentia víctima perquè ella l’havia traït (essent sincera i explicant-li que ja no sent l’amor que sentia?). I l’altra banda, s’autoflagelava amb remordiments de consciència, se sentia culpable per haver deixat d’estimar aquell home que, en un moment donat, li havia provocat insomni (com si algú fos capaç de decidir quan, com i de qui s’enamorarà!). Això els va conduir a iniciar una guerra de retrets via smartphone que cap dels dos, un per creure’s víctima i l’altre per creure’s culpable, va ser capaç de tallar.
La història, però, no s’acaba aquí. Ara la meva amiga s’ha enamorat d’un altre. I el que per a qualsevol ésser del planeta seria una alegria, per a ella és un gran problema. Ha tornat l’insomni però aquesta vegada no el provoquen les papallones de l’estómac sinó el record de l’ex... Què he de fer?, es pregunta la meva amiga, li he de dir o no? La meva amiga sap que si li diu, l’ex retrobarà el victimisme innat que l’acompanya i es sentirà més ofès i més traït que mai. Però si no li diu, tard o d’hora se n’assabentarà igualment i llavors revestirà el seu enuig amb aquella mentida immensa de: el que m’emprenya de veritat és que no m’ho hagis dit tu mateixa!
Jo no sé què ha de fer, no sóc qui per a donar consells! El que sí que em sembla és que haver estimat algú no hauria d’imposar obligacions sobre aquesta persona, perquè fins i tot quan estimem hem de ser persones lliures. Sinó, l’amor deixa de ser amor i es converteix en esclavatge o en dependència. I és que, en el fons, intueixo que el problema per a ambdues parts no és l’amor – o en aquest cas el desamor – sinó aquest victimisme i aquesta culpabilitat als quals s’aferren l’un i l’altra.
Eduardo Galeano diu que la realitat és aquella cosa que no desapareix malgrat que deixem de creure-hi... És a dir que, per molt que s’hi entestin, les coses seguiran essent com són, perquè em sembla que en temes d’amor no hi ha més culpable que l’amor mateix...
Ai, l’amor! Però no podem negar que, malgrat tot, som fans de l’amor, de Sant Jordi i de les seves roses que, carregades de passió, no amaguen les espines.
